Robert Giménez
Membre de la Comissió de Mediació del CICAC
Mediador i advocat
Molt s’ha parlat de la mediació en els darrers anys, però encara avui es fa necessari explicar en què consisteix. Sense ànim de ser exhaustiu, d’entrada cal fer una especial menció als darrers canvis normatius que fan que, ara més que mai, parlem de mediació.
La Llei 9/2020, en vigor des del passat 31 d’octubre de 2020, modifica el Codi Civil de Catalunya en diversos aspectes, entre els quals els relatius a la mediació, i revisa diversos articles de la vigent Llei 15/2009, sobre mediació en l’àmbit del dret privat de Catalunya.
Els aspectes més transcendents d’aquesta modificació són, d’una banda, l’esmena de l’article 11 de la Llei 15/2009, el qual estableix per primera vegada l’obligatorietat de l’assistència de les parts a la sessió prèvia informativa en mediació, de manera que s’ha d’informar l’autoritat judicial de la no assistència sense causa justificada de l’altra part, la qual cosa pot tenir repercussió en les costes del procediment (art. 247 LEC). De l’altra, s’estableix que el jutge o jutgessa en qualsevol moment del procediment pot enviar les parts a mediació si les circumstàncies del cas ho fan aconsellable i que, en aquest cas, la primera sessió és gratuïta. A més, s’afegeix que si el jutge o jutgessa així ho considera, o les parts ho demanen, també hi han d’assistir els lletrats o lletrades.
S’ha de fer especial referència a l’article 20.1.b) de la Resolució 110/2019, que regula la Normativa de l’Advocacia Catalana, i que preveu que els professionals de l’advocacia han de procurar dissuadir el client de promoure conflictes o exercitar accions judicials sense fonament. Tanmateix, l’advocat o advocada ha d’informar el client de la conveniència d’acords extrajudicials i de les fórmules alternatives de resolució de conflictes previstes legalment, diferents de l’acció judicial. I que en cas de no fer-ho i ometre aquesta informació, pot incórrer en falta disciplinària.
És obvi, doncs, l’enorme abast que té aquesta previsió normativa i que convida a anar de la mà de la mediació i l’advocacia. Veiem aquesta norma com una oportunitat per posar al servei de la societat el millor de l’advocacia i la mediació.
Naturalment, no tots els temes poden ser objecte de mediació, igual que no tots els casos acaben en acords, convenis de mutu acord o en resolució extrajudicial del conflicte. De fet, la mateixa Llei de mediació exclou d’entrada tots els assumptes en què una de les parts és víctima de violència de gènere. Però en la resta de casos almenys cal intentar-ho, atesos els enormes beneficis que té tant per a la mateixa advocacia com per als clients.
I quins són llavors aquests beneficis? Doncs bé, la mediació és una eina de resolució de conflictes a l’abast de l’advocacia que permet agilitzar la gestió del conflicte, segregant la part jurídica o tècnica d’àmbit i competència propis i exclusius de les lletrades i lletrats, de la part que correspon en exclusiva a la mediació i que és indagar en els motius o les raons que s’amaguen darrere de les posicions inicials –sovint contraposades– de les parts, per arribar a identificar els seus veritables interessos, i un cop determinats i visibles, donar eines a les parts per tal que cerquin una solució plausible a allò que els separa, amb la guia professional del mediador.
Quins coneixements han de tenir els mediats? No n’han de tenir cap, de coneixement. L’únic que han de tenir és la voluntat de resoldre el conflicte i la confiança en si mateixos i en els professionals que intervenen en el procés (advocatst/des i mediadors/es) que poden aconseguir l’acord. Però no siguem ingenus: això no va d’altruisme, la mediació és una eina eficaç, però s’hi han d’invertir esforços, que ningú es pensi que els mediats s’asseuran a la taula de la mediació a esperar que els ho donin tot fet, és just al revés: el mediador o mediadora els donarà els instruments i els mecanismes per treballar, però els mediats hauran de ser part activa i implicada en cercar i construir la seva pròpia solució amb l’ajuda sempre del professional de la mediació, que actuarà amb plena imparcialitat i neutralitat, defugint aliances amb les parts. Naturalment, durant les diverses fases del procés de mediació sorgiran dubtes, que hauran de ser consultats pels clients amb els seus respectius assessors legals, i caldrà examinar que els possibles acords siguin conforme a llei i proporcionals; d’aquí que el professional de la mediació hagi de vetllar pel just equilibri de les parts i quan percebi que això no sigui així, ha de suggerir l’assistència o la consulta dels respectius lletrats, part imprescindible durant el procés per assistir-los en el que calgui. Òbviament també és possible que en una d’aquestes fases, a més de la intervenció de l’advocacia, sigui necessari emprar altres tècnics (ja siguin perits comptables, economistes, arquitectes, metges, etc.), els honoraris dels quals hauran d’assumir les dues parts per meitat, llevat que pactin el contrari.
I quant dura una mediació? La durada estimada màxima és de 60 dies naturals ampliables com a molt a 30 dies més. Quants signaríem perquè un tema judicialitzat s’acabés en 60 o 90 dies hàbils? La part bona de la mediació és que, a més, es pot dur a terme encara que el tema estigui essent judicialitzat, amb suspensió o no de terminis, de manera que si el procés de mediació conclou amb èxit, només caldrà que els professionals de l’advocacia redactin l’acord final i en sol·licitin l’homologació judicial. És a dir, la mediació no ha arribat per emprar res a ningú, ans el contrari, ha vingut per servir d’eina tant a lletrades i lletrats com als seus respectius clients, per facilitar acords i per obrir camins en el que ha de ser la nova justícia del segle XXI, una justícia més eficaç, més justa i més proporcionada, que vetlli més que mai pels interessos dels clients, professionalitzant totes les vessants del conflicte, la part jurídica i la part dels interessos, per abordar-los d’una manera més eficient i humana.
I quin cost té la mediació? Doncs si tenim en compte el gran estalvi de temps i sobretot d’estrès que suposen les demores dels afers en els jutjats, és immensament rendible. I és rendible tant per al lletrat, que no haurà d’esmerçar hores i hores parlant, tranquil·litzant o dissuadint el client que faci o no faci això o allò altre, i podrà centrar-se en la part estrictament tècnica i jurídica del tema, com per al mateix client, que podrà veure resolta una qüestió que l’angoixa en tres o quatre sessions o en un màxim de 60 dies naturals o excepcionalment 90 dies. Òbviament cada professional rebrà els seus honoraris, uns honoraris que han de ser coneguts per les parts i han de ser degudament proporcionals al tema objecte de mediació segons el que acordin entre les parts. Llavors som-hi i mediem?
Clipping Premsa