Des fa dècades és palesa la progressiva desafecció per part de molts penalistes, criminòlegs, jutges i advocats envers el sistema de justícia penal, en relació amb el seu funcionament, les seves sancions tradicionals (especialment la pena privativa de llibertat) i les seves insatisfactòries conseqüències pràctiques.
En la majoria d’ocasions, el sistema penal, de caire bàsicament retributiu, no ofereix respostes útils per a la víctima, tampoc per al victimari, ni per a la pròpia comunitat. L’experiència pràctica demostra que la pena de presó és desocialitzadora i estigmatitzant per a la persona privada de llibertat i per al seu entorn familiar i convivencial.
Tot i que a les societats democràtiques aquesta pena s’orienta envers la resocialització del penat, a la pràctica difícilment es compleix amb aquest objectiu, sinó tot al contrari. En molts casos les relacions familiars i laborals d’aquestes persones es veuen truncades, perdent la feina i fins i tot els seus vincles de suport familiar, submergint-se en l’anomenada subcultura carcerària que té les seves pròpies normes i hàbits de comportament, afectant fins i tot a la seva capacitat de ser autònoms i desenvolupar-se per si mateixos al recuperar la llibertat. Com recorda SPITTLER, difícilment es pot motivar un canvi per a viure i conviure en llibertat estant privat de llibertat.
Posem com a exemple el cas real de Josep i Carles que van cometre un delicte de robatori amb intimidació acabats de fer els 18 anys. No havien delinquit mai fins aleshores. Després dels fets, aquests joves van seguir amb la seva vida, sense cometre nous delictes. Tots dos havien deixat els estudis i van trobar feina. Un va formar la seva família i estava a punt de ser pare quan es va posar en marxa el procés penal, després de més de quatre anys de la comissió del delicte. Per a qui és útil que Josep i Carles entrin a la presó, quan estan plenament integrats a la societat, no constitueixen un perill, paguen els seus impostos i contribueixen al seu avenç? És útil per a la víctima? Aportarà alguna cosa a Carles i a Josep que hauran de deixar el seu entorn familiar i perdre les relacions laborals? Serà bo per a les respectives famílies? Serà útil per a la societat en general, que tancarà dos membres actius que no suposen un risc amb els costos de tot tipus que això comporta?
En aquesta recerca de nous horitzons penals sorgeix la Justícia Restaurativa (JR) que respon a un nou paradigma, una manera diferent d’entendre i de gestionar les conseqüències del delicte, que va més enllà de la punició de signe neovenjatiu (“qui la fa la paga”). L’enfocament principal de la JR no rau tant en castigar, sinó en reparar la víctima i motivar un procés de reflexió i responsabilització en el victimari, tenint en compte el context social en què es va produir el delicte. Les parts protagonistes del conflicte penal són reconegudes i poden participar en la cerca de decisions i solucions útils i consensuades que neutralitzin o compensin els efectes perjudicials del delicte.
La Justícia Restaurativa se serveix de diversos instruments o mètodes com la mediació entre víctima i ofensor, les trobades o conferencing, els cercles de pau, els cercles de sentència i altres mètodes. Tots ells s’inspiren en la mateixa filosofia que suposa gestionar les conseqüències del delicte pensant en reparar a la víctima en primer lloc, en tots els aspectes, també emocionalment, i en oferir l’oportunitat al victimari de compensar per si mateix el mal produït, passant a ser un agent actiu en la reparació del dany, en lloc de ser merament un subjecte passiu del càstig.
Aquests mètodes es presenten sempre com una opció voluntària, tant per a la víctima com per a l’ofensor. Fins i tot encara que el jutge consideri apropiat recomanar o derivar el cas a un d’aquests mètodes (a mediació, per exemple, que és el més utilitzat al nostre país), les parts són totalment lliures d’acceptar o no.
La comunicació que s’estableix entre víctima i victimari contribueix a una reflexió més profunda que un mer càstig, davant del qual molts ofensors responen de forma reactiva, minimitzant el dany, com si només es tractés d’haver conculcat una norma, sense fer un procés de reflexió personal sobre el perjudici real ocasionat a una o més persones amb la seva conducta. El diàleg obert i sincer que possibilita la trobada entre víctima i victimari pot incentivar un procés d’introspecció personal i ser el detonant d’un canvi d’actitud en l’ofensor amb una potent empremta preventiva. Generalment el contacte amb la víctima i la comprensió del seu patiment posa a l’ofensor davant de la realitat directa del dany que ha provocat i pot motivar una responsabilització sobre els seus actes i sobre les conseqüències que aquests poden tenir per als altres i per a sí mateix.
La víctima té l’oportunitat de ser escoltada, de poder explicar com se sent, el malestar i les seqüeles que pateix arran de l’acte delictiu. Pot plantejar quines són les seves necessitats sorgides a causa del delicte, és a dir, el que realment necessita per sentir-se reparada del dany patit. D’altra banda, té la possibilitat d’escoltar les explicacions de l’infractor, de rebre unes disculpes sinceres i de connectar amb la seva humanitat, cosa que la pot ajudar a superar la seva victimització, les seqüeles del delicte i la por de que l’acte es repeteixi.
A la pràctica suposa, a més, contribuir a una desjudicialització de les relacions personals, cosa que és especialment important entre persones que tenen llaços familiars, que conviuen en un mateix entorn o que, per algun motiu, seguiran en contacte.
La JR parteix d’un enfocament temporal diferent de la Justícia tradicional, ja que aquesta última es centra en el passat, en el que va passar i en com castigar-ho segons la tipificació penal. La JR en canvi mira al futur, el fet delictiu ja s’ha produït, no es pot evitar, però es poden incentivar actuacions per superar, de la manera més positiva possible, les seves conseqüències.
Segons BRAITHWAITE Justícia Restaurativa significa restaurar a les víctimes, restaurar als ofensors i a les comunitats. Segons aquest mateix autor, els valors de la Justícia Restaurativa són curar en comptes de ferir, facilitar un diàleg respectuós, promoure el desgreuge, assumir responsabilitat i penediment, demanar i concedir perdó, dins d’una comunitat protectora i participativa.
Segons GUARDIOLA LAGO / TAMARIT SUMALLA, la Justícia Restaurativa es basa en la idea de “fer les coses bé” de restaurar les relacions aportant una manera diferent d’abordar el fet delictiu, de buscar respostes positives i de donar veu als seus protagonistes.
En el marc de la legislació espanyola, l’aprovació del Codi penal de 1995 va obrir la possibilitat d’aplicar vies restauratives, al introduir la reparació i reconèixer-li determinats beneficis jurídics com a atenuant genèrica a l’art. 21.5 i com a atenuant específica en determinats delictes del títol XVI del Codi penal. També es valora la reparació per facilitar l’obtenció del tercer grau de tractament penitenciari i la llibertat condicional. A l’empara d’aquest reconeixement i de diferents Recomanacions i normes europees, es van posar en marxa diversos Programes de mediació a l’àmbit penal als anys 90. La mediació era l’instrument idoni per facilitar la reparació a la víctima i la materialització pràctica dels beneficis personals i jurídics que li reconeixia la norma.
A la legislació penal juvenil també la mediació comptava a Catalunya amb un potent Programa ja des d’inicis dels anys 90, amb la mateixa finalitat de promoure la reparació i la posada en pràctica de mecanismes de signe pedagògic preventiu per als més joves. Amb l’aprovació de la Llei Orgànica 5/2000 de Responsabilitat Penal del Menor, queda regulada textualment la conciliació i la mediació en cas d’infractors menors (aplicable de 14 a 18 anys).
La reforma del Codi penal de l’any 2015 introdueix finalment la mediació de manera textual a l’article 84.1. El compliment dels acords obtinguts en mediació passa a ser una de les condicions per a la suspensió de les penes de presó no superiors a dos anys. El mateix any, la Llei 4/2015 de l’Estatut de la Víctima del delicte, regula a l’article 15 els Serveis de Justícia Restaurativa, com un servei a la disposició de les víctimes de delictes en general.
La Justícia Restaurativa suposa un opció que hauria d’estar oberta a tota la ciutadania. El seu avanç és lent, però la seva implementació creix de forma progressiva i els seus resultats, tan en termes de satisfacció de les parts, com en acords, igualen i superen les ratios de la mediació aplicada a d’altres àmbits.
No es tracta de perdre garanties, ni de substituir el dret penal tradicional, sinó de complementar-lo amb renovats instruments d’inspiració més restaurativa que purament punitiva. Instruments que contribuiran a la humanització, l’evolució i la flexibilització del nostre Dret penal. Aquestes noves eines ens permetran trobar respostes més adequades, eficients i útils, tant per a la víctima com per al victimari i per a tota la comunitat.
La nostra societat del s. XXI parteix de paràmetres socials i individuals que exigeixen articular noves respostes, noves formes menys impersonals, més participatives i satisfactòries per afrontar els vells conflictes. La justícia restaurativa s’ha convertit en una d’aquestes respostes…
Camí Cap a la Reinserció Social”. Consulta el treball al pdf adjunt!