En l’àmbit penal, la mediació és una rara avis amb un futur esperançador, tot i que ni la deixem arrelar, ni el legislador acaba de confiar-hi, ni la veiem com la veritable oportunitat de solució del conflicte.
Soc advocat penalista i professor a la universitat, o al revés, ja no ho tinc del tot clar. He treballat tres anys com a fiscal substitut, i dirigeixo cada any desenes de treballs de final de màster (TFM) en mediació relacionats amb la mediació penal.
La majoria d’aquests TFM són projectes per implementar la mediació en centres escolars o en espais de lleure, defensats per professionals de l’àmbit de l’educació que hi creuen i la conceben com la millor, i més sana, forma de resolució dels conflictes. És cert que la majoria d’aquestes professionals treballen amb infants entre 6 i 16 anys, i que gran part dels desacords amb els quals es trobin, afortunadament, ni tindran rellevància penal, ni seran castigats, en tractar-se de menors no subjectes a responsabilitat penal.
Ara bé, tot i que la majoria d’intervencions projectades no tindran conseqüències penals, al meu entendre, és aquí on trobem, precisament, l’espurna d’il·lusió, en la formació que mercès a aquestes professionals s’està oferint als menors, que seran el futur.
Fa escassament tres anys, dos joves que no arribaven als 20 anys van venir al meu despatx, acompanyats dels seus progenitors, a contractar els meus serveis en haver estat denunciats per un altre noi de la mateixa edat, excompany d’escola, que els acusava d’haver-lo humiliat i vexat públicament i d’haver-li trencat unes ulleres.
Els advocats d’ambdues parts vam tenir clar, des del principi, que la solució passava per la mediació, i així ho vam comunicar al jutjat. Al cap de poc estàvem en mans d’una mediadora, que en connivència amb totes les parts va decidir no convocar-nos conjuntament, si bé, després de parlar amb uns i altres, va preparar un document que recollia que els meus clients es comprometien a no empaitar més l’altre noi. Després d’estires i arronses dels advocats, vam negociar el document, però a l’hora de signar-lo i renunciar al procediment penal la mediadora va posar al descobert la realitat: no havia existit una veritable mediació i el conflicte persistia.
En definitiva, la mediació havia fracassat perquè cap de les parts implicades havia entès perquè serveix la mediació, quina utilitat té i com s’ha de portar de forma eficient. Ens faltava cultura mediadora a totes les parts, perquè ningú ens ha ensenyat a veure la seva utilitat i com s’ha de fer. Ara bé, sembla que hi ha voluntat de canvi, només falta que des de petits ens acostumin a fer servir la mediació com a eina habitual.