Durant anys moltes de les campanyes promogudes de cares a la ciutadania per a difondre la mediació fonamentalment es varen centrar en promoure el missatge que es tractava d’un mitjà alternatiu a la via judicial, amb utilitat per a resoldre els conflictes entre les parts implicades en un litigi de manera més ràpida, amb un cost econòmic i emocional més baix.
Al respecte, des del món de la mediació sovint s’ha defensat que es feia difícil, per no dir impossible, trobar l’ encaix d’aquesta visió amb la idea de la pròpia sostenibilitat del mediador/a des del punt de vista econòmic.
A títol personal, la meva experiència de mediadora de “trinxera”, més o menys anònima, però en qualsevol cas cada vegada menys silenciosa, m’ha fet experimentar en pròpia carn les conseqüències i dificultats d’aquest vincle gairebé imposat entre mediació i “low cost”.
En aquest sentit puc dir que comparteixo amb altres companys/es el sentiment d’haver estat anys “picant pedra”, funcionant a base de motivació i il·lusió pròpia, actuant entre tots com una mena de “pluja fina” per tal de fer possible que la mediació i altres ADR es puguin tenir en compte com una veritable via de prevenció, gestió i resolució de conflictes, sostenible per a les persones que les necessiten, però també pel professional.
Així doncs, des de la meva arribada al món de la mediació molts han estat els companys i companyes que he vist treballant amb intensa dedicació i motivació, cadascú des de la seva perspectiva, a títol individual, però també en equip i sovint en representació dels seus col·legis professionals, com per exemple la tasca que es fa des de la pròpia comissió de Mediació i ADR del CICAC, a la qual vaig tenir la sort d’incorporar-me poc temps després d’haver-me habilitat com a mediadora, el que sense dubte ha estat una experiència enriquidora que ha marcat el meu bagatge professional i personal.
El fet és que plegats portem anys treballant per aconseguir que el canvi de paradigma que volem promoure esdevingui una realitat i que, amb independència de quins siguin els actors implicats en un problema o les parts d’un conflicte, amb l’acompanyament de la figura del mediador les persones puguin disposar d’un sistema orientat a garantir-los un nivell d’autonomia eficient i suficient, que els hi permeti resoldre els punts que els impedeixen tenir una convivència sostenible, sense que sigui necessària la imposició d’una decisió resolutòria presa per part d’un tercer aliè al cas jurídic/conflicte/problema.
Afortunadament, en els darrers temps mediadores i mediadors hem pogut arribar a reconèixer un cert sentiment d’avenç pel que fa a la necessitat i l’interès que des d’administracions, institucions s’ha posat en què es promogui amb major intensitat que la ciutadania veritablement arribi a dipositar la seva confiança en la mediació, les ADR’s i/o les MASC a l’hora de resoldre i gestionar els seus problemes i conflictes.
En aquest sentit, comparteixo la idea de l’efecte accelerador que al respecte ha pogut tenir l’aparició de normatives orientades a establir la mediació i ADR com a requisit de procedibilitat, juntament amb el fet que la nostra societat hagi hagut d’experimentar, malauradament, l’impacte d’una pandèmia global en el nostre sistema, constatant les dificultats generades per a superar la col·lisió de drets fonamentals davant la impossibilitat d’accés a la justícia en el moment de tancament dels jutjats, o per a poder generar des del sistema convencional prèviament establert una resposta eficaç, eficient i respectuosa amb el principi de seguretat jurídica davant els nous il·lícits sobrevinguts en el marc de l’aplicació de les mesures adoptades després de l’aprovació del Reial decret 463/2020, de 14 de març.
Amb tot, penso que els resultats o fruits d’aquests esforços col·lectius han anat arribant, doncs és cert que actualment mediació i ADR s’han implementat més enllà del marc de la derivació intrajudicial i dels àmbits convencionals vinculats a la mediació civil i familiar, aconseguint arribar a altres sectors d’inici impensables, fins i tot a vegades qüestionats, com ara l’educacional, el de la salut, el consum, el comunitari o barrial, l’oci nocturn, l’esportiu, el mercantil, el concursal, etc…
Una mostra d’aquesta realitat diversa i ampliada va quedar exemplificada en l’heterogeneïtat de les diferents ponències i tallers que varen configurar el programa del III Congrés de Mediació i ADR organitzat pel CICAC, que va tenir lloc els passats dies 25 i 26 de novembre, en el qual es va poder recollir, entre d’altres coses, el compromís oficial de diferents administracions i institucions amb el present i futur de les ADR, responent amb un “Sí” a la pregunta que havia estat escollida com a lema del mateix, “Mediació: Are you in?”.
Al mateix temps, crec que un altre dels efectes que van poder exemplificar-se al nostre congrés va ser que aquesta tendència d’expansió continuada fa que dintre del nostre àmbit professional cada cop serà més habitual trobar programes pilot que continuen explorant noves vies d’implementació de la mediació i ADR, com per exemple, a l’àmbit contenciós administratiu, des de les quals alhora s’apunten noves àrees d’interès per a desenvolupar, per exemple, a l’àmbit administratiu, i en relació a les quals obertament ja es parla de l’aparició de noves figures al costat de la del mediador/a convencional, com la del tercer neutral o el facilitador.
El cas és que penso que és cert que de mica en mica ens hem anat convertint en “L’univers mediació”, i per això, arribat el moment d’haver d’escriure aquest petit article d’opinió he volgut reproduir aquest lema introduït a Mataró pel director general de Dret, Entitats Jurídiques i Mediació del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, senyor Joan Ramon Casals i Mata, que finalment crec que també va ser recollit com una de les conclusions del nostre congrés.
Personalment, el fet de sentir aquesta idea em va fer pensar amb la paradoxa o problema d’Olbers, astrònom alemany que va afirmar que, en un univers estàtic i infinit, el cel nocturn hauria de ser totalment brillant i sense cap regió fosca, doncs cada regió del cel observable hauria d’estar ocupada per una estrella.
Tanmateix la realitat és que quan a la nit aixequem la vista al cel, amb una simple mirada podem comprovar que existeixen amplies zones fosques, el que fa que l’afirmació d’Olbers sigui una autèntica paradoxa en ella mateixa.
Doncs bé, parlant en termes de mediació penso que la nostra història recent demostra que ens trobem dintre d’un univers jove, encara molt dinàmic, que a vegades fins i tot sembla que ha de tendir sempre cap a l’infinit, per això quan mirem al nostre cel, per molts anys que pensem que hagin transcorregut, podem veure clarament que en realitat encara ens queden moltes zones fosques per a resoldre doncs generen massa espai entre les múltiples estrelles.
El que en definitiva penso és que aquesta reflexió ens ha de fer reconèixer a tots els implicats que l’objectiu de normalització de l’ús de la via de la mediació a la nostra quotidianitat s’apropa cada cop més, però encara és llunyà.
Des del meu punt de vista particular, com a mediadora honestament penso que en un món de problemes i conflictes la implementació de la mediació i ADR d’entrada hauria d’haver estat quelcom fàcil d’aconseguir, un objectiu desitjable i comú en el benentès que com a societat implicaria dotar-nos de la màxima capacitat per a poder resoldre, gestionar i preveure les situacions que impossibiliten o dificulten la nostra convivència.
Però el cert és que no ha estat així.
Llavors, i als efectes de mesurar les possibilitats de l’èxit final, o fins i tot per tal d’evitar el fracàs definitiu d’aquesta implementació, davant l’evidència dels resultats que trobem a la realitat que ens envolta, considero que administracions, institucions i professionals hem de prendre consciència de la necessitat de treballar junts per a poder resoldre d’una vegada per totes la paradoxa entre els beneficis de la mediació i el poc ús que de la mateixa s’ha fet i encara se’n fa, com ja apuntava la presidenta del CICAC, la senyora Mª Eugènia Gay, al seu article “Mediació com a eix de justícia”.
Personalment penso que defugint de treballar sobre suposicions, ens hauríem de preguntar sobre quina seria la millor manera per aconseguir identificar els veritables motius pels quals la nostra comunitat, després d’anys rebent missatges en el sentit que d’inici s’ha esmentat, continua sense confiar suficientment en un recurs orientat a fomentar la seva capacitat d’autogestionar-se, promovent la seva autonomia i independència.
D’altra banda, pel que fa als conflictes que podem tenir a nivell individual, un cop assolit el consens respecte del fet que la mediació ens permet convertir-nos en protagonistes de la reconstrucció de les nostres històries, de les nostres relacions interpersonals, crec que l’anterior pregunta s’hauria de reformular per entendre quines són les motivacions que poden portar a una persona a no voler participar en una mediació, desestimant l’oportunitat d’assumir un protagonisme per a ser part de la seva solució i no del seu propi problema.
Generar estratègies d’intervenció orientades a superar condicions d’immaduresa quan es detecti que aquesta pot ser una de les causes que impedeixen/dificulten la implementació de la mediació i/o les pràctiques restauratives en una comunitat, o bé respecte dels individus implicats, o bé evolucionar la nostra capacitació professional per tal d’adaptar-nos a la dinàmica del canvi, o reforçant la nostra visió de la justícia retributiva amb una mirada restaurativa pel que fa la reparació del dany en diferents àmbits més enllà de la matèria penal, poden ser algunes de les vies que ens permetin superar aquesta paradoxa.
Per a poder fer-ho sense dubte haurem de continuar sent creatius.
Tanmateix, crec que davant la possible dispersió vinculada a l’expansió de la nostra professió, considero que ens hem de focalitzar en una creativitat inspirada, consensuada, ordenada i tecnificada, que ens permeti a les persones mediadores executar metodologies oficialment reconegudes i orientades exclusivament a conjugar d’una manera més eficient els diversos rols i visions que ja coexisteixen dintre del nostre univers.
Tanmateix, vull recordar que l’objectiu d’aquest article en cap cas és oferir respostes definitives, com no podia ser d’una altre manera, doncs segurament no existeixen fórmules magistrals i els indicadors que necessitem per a continuar avançant com a professionals variaran depenent de l’àmbit cap a on hem decidit posar la nostra mirada.
El que sí voldria és posar en valor el rol del mediador professional per a trobar aquestes respostes, doncs com deia portem anys de recerca proactiva, assumint moltes responsabilitats i, en definitiva, destinant gran part del nostre temps i esforços en explorar noves vies i missatges per aconseguir difondre la cultura de la mediació, per això m’agradaria acabar fent aquest reconeixement.
En qualsevol cas, espero que més aviat que tard tots els implicats en aquest univers arribem a resoldre aquesta paradoxa.
Per la meva part ho desitjo per tal de poder compartir-ho amb els mediadors i mediadores que hem tingut de referents, inspirant-nos i obrint els camins que ens han servit per arribar fins aquí.
També ho desitjo per nosaltres mateixos, doncs considero que esdevindria la millor via possible per aconseguir fonamentar amb suficient solidesa l’expectativa de la millora de la nostra projecció professional, a tots els nivells.
Finalment, ho desitjo pensant en les noves generacions perquè es mereixen un futur en el qual el nivell d’implementació del recurs de la mediació, així com de la resta de metodologies ADR vinculades, estigui en sintonia amb el nivell de beneficis que ens pot aportar tant a nivell individual, com de societat.
En definitiva, espero que podem continuar treballar amb encert per aconseguir ajuntar i fer visibles totes les estrelles que configuren aquest nostre “Univers Mediació”.
I per cert, parlant d’estels, us desitjo a totes i a tots unes bones festes!